Chalrè donar nòu Espaci a la nòstra cultura!

 

Aquò prim entenden-se sus aquò que cultura es.

Per “cultura” entendo l’ensem de saubers umanistas, tecnòlògics e materials d’una societat, un ensem que fai partida de lo patrimòni foncionals a l’evòlocion e lo govern de una societat. Una part de aquesti saubers son a disposicion de lhi joves al travèrs de carrièras d’estudi que, de tot biais, an lor fondament dins una dimension politica que establis l’ensèm per ço que son foncionals.

Lo personal fardèl de coneissenças culturalas seguentas, nàiss da un chamin mai libre, que per lo mai vén da decisions personalas consequentas a curiositat, exigéncias de trabalh, etc... Los corses d’aprendissatge cultural collectius, dins los secles passats, an fòrça anticipat l’actual fenòmen de la globalizacion, per que la matematica, las sciéncias e tot l’avan de lo patrimòni d’lhi saubers an una traça evolutiva que se pàiss da sempre en manièra globala e dins aquò an anticipat las dinamicas contemporaneas de lo merchat.

« Cultura » es pas mac ensem de nocions tecnicas, es decò lo patrimòni de tradicions, lo bagatge de comportaments, l’eretatge de valors, ela es l’element caracterizant e distintiu per una civiltat, es la sua componenta traçanta.

Cultura e civiltat chaminon de cobia, una cultura concern a una civiltat, n’en fai nonci e la acompanha dins lo siu chamin de vita.

Per civiltat entendo ren solament una complexitat relacionala, un auta evolucion tecnologica o scientifica, aquisti concèptes de civiltat donon per segura la presencia d’en cant de la barbaria e da l’autre de una presuncion de egemonia. Civiltat per ieu es una particolara maniera de se pausar en comparason de la vita, abò tot aquò que n’en chal. Aquò dich, venend jò mai dins lo pichòt, dins la dimencion de la question coma nos paréiss agachand-la jorn per jorn, alara polem la reconéisser dins una classificacion que parteja la cultura sus duei plans, un elitari, l’autre popolar. Duei plans que son entre lor complementars, en fach la presencia de una cultura popolara assum coma òbvia l’existencia de una cultura elitaria e ath revers. Se n’en donem una lectura politica, la cultura se pausa d’un costat sus un plan agradable, estrumental e organic a l’estructura de poder, aqueste es lo plan onte se tròba la cultura elitaria, da l’autre trobem la cultura popolara che se compara ren abò lo poder e lo questiona pas.

La cultura popolara agacha per lo mai question tradicionalas, sensa se estende a elaboracions intellectualas.

La cultura elitaria, no pas, es ren imparciala sus lo plan politic, per còntra la cultura popolara es neutrala, politicament parland.

La cultura popolara es ensemble de sibols, comportaments, accions que nos venon da lo nostre passat tanben vielh e que se vòlon testimòniar, ela a lhi mots escrichs prefer la musica, avant que de paraulas de bòts se bastis de expressions, actitudinas, comportaments e usanças.

Lo, poder per còntra, vai cercand comportaments pròches abo la cultura elitaria e abo lhi intellectuals, vai lhi cercand de contuni e quora li troba pas, li bastis a mesura que la chal.

Per aquò que concern lacultura popolara, lo poder, de bòts que i a, n’en ‘pòl aprofitar, pòl la manipolar, mas jamai la revirarè en maniera organica a lhi siéi interèses, aquò pòl arribar mac dins las pichòtas dimension localas e, a bèn veire. dins las Valadas lhi exemples lhi son.

Da la cultura elitaria lo poder s’atend l’estudi de models foncionals a lo govèrn de lhi cambiaments, da ela l’estructura istitucionala se atend decò la ratificacion d’aquò que lo govern fai, se atend l’aval de las decisions que auren enfluencia sus l’avenir, da la cultura popolara se atend, per còntra, la memòria de lo passat e la sua rapresentacion sus lo plan folclòric e ren de mai que empache.

Tot aquò dich per afirmar que un projècte d’esvolupament per un territòri pòl ren que demarar da la question culturala e chal que sie un projecte que concerne totas las partidas de la societat, començand primierament da las istitucions que lo territòri representon.

Aqueste es lo motiu que a menat, dins lo 1998, totas las Comunitats Montanas de las Valadas Occitanas de lo costat italian a bastir lo Centre d’Estudi Espaci Occitan, entendut coma lo luòc de riferiment d’un solet, grand e grèu espaci de dimension europea.

Un espaci fisic onte abochar energias, eideas, intelligencias e suggestions per far davalar la nostra cultura da la dimencion folcloristica onte es fòtua e far-la venir aisina e motor de progrès.

Lo nom “Espaci Occitan” es nascut dins lo palais de la Generalitat a Barcelona en lo 1997, l’avio propausat quora l’alora president Jordi Pojol a donat andi a l’eidea de bastir de acòrdis dins un Espaci Occitano-Catalan fasend de lo patrimòni cultural instrument d’elaboracion politica.

 

Alavetz alara, 20 ans son passats e quarque ren a l’Europa aurion da dire.

Bòn coratge!

 

Mariano Allocco

 


Asimmetrias alpinas e determinisme ambiental

 

Viure sus la jauta italiana de las Alps, no pas que sus l’autre costat exterior, pausa diferéncias sostancialas. Da nos, especialament dins lo Piemont, es clar lo paréisser de un conflicte entre lo « Pé » e lo « Mont ». Alhors aquò es pas e lhi malastres de la TAV en Val de la Doira e la « question de lo lop » son duei exemples que donon da pensar. Que la vai a passar aicì ? Da nos, agachand las Alps da la plana, al centre de las politicas montanas lhi a l’ambient, d’autre cant, agachand la question da aiçi amont, la centralitat pòl ren que esser botaa sus l’ome que aqueste ambient viu.

 

Question ren da gaire, creie-me !

 

Perqué lhi a aquesta diferéncia de paradigma da lo costat italian? Da l’autre cant es pas parelh, lhi a pas aquesta diferencia de maniera de pausar-se la “question montana”. Perque lhi a aquesta disparitat entre lhi dos ribatges? 

Se nos dessenhesson una seccion perpendicolara a las Alps, veiarion que en Italia la penta tomba dins la plana en gaire quilomètres, en França e en Soissa e alhors, avem pas una separacion parièr entre plana e montanha. Da l’autre costat las ciutats son luènhas, las Alps davalon en avenend e la plana en bòna fin es pas. L’explicacion de las doas divèrsas manièras de agachar a las Alps es da cercar aqui, dins l’asimmetria entrè lhi dos costats, dins la diferenta distribucion de las curvas de livèl. La confina entre la Plana Padana e las Alps es neta e dins lo Piemont tot òuta de aquela confina escor una ciutat estendua que parteja duei monds que van se aluenhand sempre de mai. De lo temps que sus las Alps vai estendend-se un desèrt verd, a lhi seus pes lhi a una plana de mai en mai viscua, abò una contaminacion que es entre las pejoras de tota l’Europa, abo de ciutats que son motor de evolucion industriala e abo una agricoltura intensiva de mai en mai meno sostenibla. Una sociatet post-moderna, que viu una crisi estructurala, vai cercand dins las Alps sempre mai verdas un alibi, sensa aver consciença que abo bonas probabilitats l’anel deble es en bas, es dina la plana, ren sus las montanhas. Sus las jautas exterioras de la cheina alpina lo davalament es gradual, las ciutats son luenhas e aven pas aquela fractura ambientala, istòrica e sociale que avem aicì. 

Lo conflicte entre plana e montanha que vai pareissend es per bòna mesura da adcriure a aquesti factors, question da sociologs, economistas, antropològs, ieu n’en dono lectura da ome de montanha. Adjònhem après que l’aigaversa alpina, que parteja lhi Estats Nacionals da lo Tractat de Utrecht (1713), a jamai partejat las gents que las montanhas vivon e que sus lhi duei costats, a la meteisa maniera, vivon l’immanencia de lo territòri, las sasons, lhi problèmas logistics e tot aquò que concern la vita. Un chamin meurat e viscut dins lhi secles e que pòrta las popolacions alpinas a defendre aquò que de sacre e indispensable es necessari per viure : libertat e democracia. Lo rapòrt conflictual entre aquisti duei monds chalria lo aportar dins un context de rasonabilitat, per arribar a un nòu e indispensabile “acòrdi de sindicat entre Plana e montanha”.

 

Ieu aquisti duei monds lhi ai viscuts, li conéisso, ai vist la pauretat que a portat a lo desèt alpin, mas aquela era una pauretat da sempre dignitosa, avia un chamin de sortia. Ara dins las areas metropolitanas de la Plana Padana lhi a una pauretat que es dins un cul de sac de desespèracion, aqui lhi a una miseria que sus las Alps lhi a mai agut, es per aquò que me sento de dire que l’anel deble de l’Occident es aquì, es en bas. Que la se atend per jonher ideas e energias per pensar un avenir possible ?

 

Mariano Allocco

 

 

 


“Ben Comun”, que es aquò?

 

 

Per “Ben Comun” la se entend aquò que per tuchis a un reconéissut valor, que es indispensable per una comunitat e que chal que sie a disposiciun de tucis, ma sensa aver patron. 

Aristòtile fuguet lo primièr a dire che lo “Ben Viure” era l’objectiu de l’accion politica e per el tanben la proprietat personala avia da esser en qualque maniera comuna.  Per Tomà D’Aquino la politica avia da agachar, en bòna fin, a lo “bonum commune civitatis” e per el cada disposicion a valor de léi solament se fai referiment a lo Ben Comun.

 Apres la revolucion francésa lo “Ben Comun” fuguet la bandiera de aquilhi que sosténion l’Ancien Regim e che anavon disend que l’objèctiu de lo monarca era lo Ben Comun perque tot lo far de lo Rei, per lor, era comparable a ‘n aquel de lo bòn paire de familha que se pia pena de lo ben de lhi filhs.

 Da la meitat de lo XIX siecle lo Ben Comun es vengut patrimòni de la doctrina sociala de la glèisa catòlica, per Antonio Rosmini “chasque societat se bastis per lo Ben Comun..”, dedins la “Rerum Novarum” de lo Papa Liun XIII lo mot “Ben Comun” paréiss mai que un bòt, ma es dins la “Pacem in Terris” de Joan XXIII que lo “Ben Comun” es mençonat sia coma drech que coma dover de la persona.

 Per lo Concili Vatican II el es “l’ensem de aquelas condicions de la vita sociala que laison tant a lhi grups que a las sigolas personas la possibilitat de arribar a la perfeccion mai fito e mai plenament” e per la Doctrina Sociala Catòlica “…la societat arriba a la sua plenessa quora es atendut lo Ben Comun”.

 Per la glèisa catòlica dins lo centre de la politica chal que lhi sie lo “Ben Comun”, da l’autre cant, no pas, l’apròche liberal al centre lhi pausa l’òme, entendut come atòme de una societat que es pus una comunitat, ma es un ensem de personas que se mesuron entre lor per lo mai en maniera contractuala e, di bòts, conflictuala.

Es prencipi malentendut aquel de lo Ben Comun!

En politica el es lo valor per excelléncia de las teurias que se apilon sus orde e gerarquia, mentre es marginal per aquelas que donon prevalencia a l’individualitat.

 D’en cant lhi a las teurias organicistiquas de l’Estat Etic, da l’autre trobem l’individualisme de l’Estat Minim.

Entre aquestas duas jautas se pauson las deferentas formas de comunitarisme, mot nàissut dins lhi USA a la fin de lo XX sègle sus l’onda de un moviment aristotelic en contradiccion a la tradiciun liberala anglosaxon.

Polem dire que l’apròche comunitari es mediterraneu, grèc, roman e catòlic.

D’autre cant avem la tradiciun liberala, que es anglosaxòne, atlantica, que es la maire de la Reforma protestanta, ma que en bòna fin per la coltura mediterranea es « barbara ».

Tot aquò dich, ven da solet que lo concepte de Ben Comun es pas agachabil da las sòlitas categorias politicas de drecha ò manchina, perquè la questiun de lo Ben Comun se pausa eura entre un nòu orizont que es lo confront entré Liberal e Comunitari.

Lo telerésc organisatiu e normatiu que s’es donaa la modernitat occidentala fai riferiment a una vision liberal, es fach a mesura de lo govern de aquò public e de aquò privat e l’argoment “Ben Comun” es completament fòra da lo jòc, es pas concernut.

Aquesta es la nòva frontiera de lo drech a l’entrada de lo XXI siecle, questiun tota da pensar.

Aqueste paréiss eura coma un limite clar e franc de lo liberalisme, vòs a nivel global vòs a nivel local, unte una deferenta maniera de veire e entendre lo Ben Comun es dereire a lo possible conflicte entre las Autas Terras e la Plana, entre la ciutat e lo comtat.

 

N’en parlarem lo bòt que ven.

 

 

Mariano Allocco

 


Vielhas confinas partejon l’Europa

 

Vielhas bòinas marcon encara d’Europa, la confina Renò-Danubiana es una d’aquelas e dereire la vuelha de indipendença de l’Escòcia lhi a lo “Vallo Adriano”.

Corria l’an 9 de lo temps de eura cora dedins la selva de « Teutoburg » una congrega de tribus alemandas passet “fil de sabre” tres legions romanas.

Los istòrics sòneron aquela desfacha “clades variana”, la desfacha de Publio Quintilio Varo e après d’aquò los romans quiteron per sempre de pensar a la conquista de le Germania.

Lo “limes” Reno-danubian fuguet la bòina per los 400 ans que vengueron. L’emperi s’engrandiguet pus vers lo Nord e la Mediterranèa foguet lo siu baricentre, tot aquò just qu’a la granda soversa de l’Islam dins lo VII siecle. Fuguet a ‘n aquel temps que aquel que era estat lo “mare nostrum” venguet confina ensegura.

Fenì enlora l’unitat mediterranea e una Europa abo dimensiuns continentalas encaminet a prene forma.

Las tribus alemandas que aviun sobtrat lo Reno eron pòbles de tèrra-ferma e Carlemanh dins l’800 meiret definitivament l’organisaciun de l’Occident da la Mediterranea vers lo Nord.

Lo siu nòu emperi d’Occident fuget un emperi abo lhi pès ben plantats sus la tèrra-ferma.

Del temps que aquella Euròpa neissia e que la Mediterranèa venguet frontièra, lo siu baricentre se meiret de mai en mai vers lo cant de lo Nord e agachet pus a la mar que apres de siecles, e quora l’agachet de nòu, aquel mar era l’Aiga Granda, pas la Mediterranèa.

Las Republicas Marinaras italianas fasiun de comerci mai que de politica e jamai butaron en discussiun aquela mena.

La desputa d’eura entré la Germania e l’avan de l’Euròpa de lo Sud arriba da luenh, ha de vielhas reises e bela que lo naciunalisme alemand sie bén cambiat da apres la darrièra guèrra, el se pàis d’aquel vielh viscut.

Lhi Estats que se trempon dins la Mediterranèa, abo la lor deferenta maniera de se pausar la questiun de la felicitat e de lo plaser de viure, lor pareissen pas bòns a ben mesurarse dins lo confront de la globalisaciun e alara la missiun tedesca es aquella de reportar-lhi a l’orde.

Còntes en orde, ambient en orde, societat ordinada e, aquò prim, gents en orde.

Rigor protestant e pragmatisme teutònic a l’òbra, los alemands vòlon pus esser los patrons de l’Europa, eura lor basta esser lhi magistres de tuchis!

Per aqueste confrònt dins lo ‘900 aven agut duas guerras mondialas, eura la vuelha de poténcia de la Germania se pausa pus sus la gestiun de la violéncia, van pus a la conquista de autris estats, eura n’an pro de endralhar l’economia de tuchis sus la via que per lor es aquela bòna, aquela da lor triaa.

Abo tot aquò chal tenir en bòn compte que aquesta es la Germania mai bòna que aven jamai agut!

Es democratica, antinucleara, laboriosa, risparmiatris, pacifista, ma garda sempre la vuelha de primejar sus tuchis. Que sie, la lor, una decha genetica?

Eura que los conflictes dins la Mediterranea van creissend, chal trobar la bòna mesura se volem que l’Europa arribe a pensar e projectar un avenir possible e la me plai pensar que la resercha de aquilhi “aplomb e bòna mesura” pòsquen veire l’estòria e las gents alpinas portar lor eideas e propòstas.

Las Alps naissen da la mar a Ovest, se eslarjon bèn autas dins lo centre de l’Europa avant d’anar mai a murir dins la mar a Est e per siecles sus aquellas montanhas son montaas per lo mai totas las colturas de l’Occident per se far montanhinas.

Colturas e pòples que d’autris cants e sus autras bòinas se desputavon, sus las Alps anavon d’acòrdi, perquè mai?

Eura que lo Conselh d’Europa a decidit de far de las Alps una soleta macrò-rejon, perquè pas pensar a un laboratori politic alpenc per arpensar a coma subrar un bòt per tuchis lo “limes reno- danubian” e derrabar un bòt per tuchis aquella confina que encara parteja l’Europa?

Quarque ren da dire lo aven e nos arriba da un viscut vielh, dur e tribulat, ma que fin ara es estat ganhant.

Parlar de macrorejon alpina per ieu vol dire donar vòus a las gents que las Alps vivon per jonher ideas, energias e projectes pensand ensem a un possible avenir.

 

Mariano, abril 2017-04-01

 


AUTAS TERRAS, d’onte arriba aqueste mot?

 

Corria l’an 1999, Val Maira, Val D’Aran e las Universitat de Torin e de Llerida avion organizat una setmana universitaria sus lhi Pirenèus, en Val D’Aran, a Vielha.

La se parlava de Europa, de coltura comuna, de economia e de istòria.

Da lo Piemont abò ieu eron venguts lhi professors Augusto Biancotti, Paola Sereno e Bruno Giau, ailai nos atendion Carlos Barrera, sindic d’Aran alara e sindic eura, estudiants, academics e istitucions catalanas.

Es aquel bòt que la se es emplegat per lo premier bòt lo mot “Autas Terras”, es da alara que aquesta definicion es costuma comuna.

De lo temps de lhi trabalhs avem tractat de la despoblacion de las montanhas agachand una istòria començaa avant de la premièra indùstrializacion en Anglatèrra dins lo ‘700.

En aquel temps dins las “Highlands » de l’Escòcia lhi fuguet una « predacion de omes » e da amont la se entamenet l’urbanisacion de l’Euròpa.

La “massa” servia come força de travalh e al consumisme, es per aquò que pertot se voidaron las « Highlands », las “Autas Terras”.

Economia, politica e saubers devalaron dins las grandas planas de l’Euròpa e lo govèrn de las massas fuguet l’objectiu de lo poder.

Lo prof. Augusto Biancotti prepauset alara de emplegar lo mot “Autas Terras”, no pas de « montanhas » e ensem avem decidit de laissar l’adjectiu drant a lo substantiu en acòrdi abo lo mot Anglès e après « autas terras » sòna bèn decò en Occitan, la lenga emplegàa dins aquel encòntre sus lhi Pirenèus.

Totas las montahnas d’Euròpa an viscut las meteisas dinamicas predatòrias, un model organizatiu que nos a portats a la modernitat, mas que ara denoncia de clars limites.

Una fractura parteja duei mondes que ara ensem an da trobar e definir un nòu «pacte de sindicat » per pensar a un avenir possible.

Chalrè que Alps e Pirenèus se retròbon mai, per n’en parlar !


 Esquiar ? Non, vau “far vela”!

 

Per “lenga” la se entend l’instrument que una comunitat a a la man per exprimer ideas, informations, concèptes.

La lenga es viva quora es aisina en evolucion continua, quora la lenga marcha ensem a lo pòple d’lhi parlantes e que, quora lo temps pòrta, laissa brolhar de neologismes.

Es la preséncia de aquestas evolocions, que donon la mesura de la vitalitat de una comunitat.

Lhi neologismes pòlon esser pres da defòra e un exemple es la costuma que de mai en mai se impausa de dovrar de mots engleses, lenga de l’emperi, ma la mesura de vitalitat de una comunitat pòl esser tanben la capacitat far brolhar nòus mots da lo sio patrimòni lenguistic.

Vos n’en fau un exemple.

Quora a la fin de lo XIX secle son arribats decò aicì amont lhi esquises e son venguts decò instruments per amusar-se, ren maq per se meirar sus la neu, dins l’auta val Maira la s’es trobaa una maniera per ieu magnifica per donar l’eidea de aquò que aquilhi duei posteiets servion: servion a “far vela”.

Per “far vela” la se entendia, fin a gaire temps arrèire, lo gest de mandarse sus la nèu abu lhi esquises.

Après, pian pian, un mai ecomenic “esquiar” s’es impausat, ma es mot autre, estranh, que es arribat da fòra coma arribon da fòra lhi mots engleses dins l’italian.

Mas aquel vielh “far vela” n’en val de lo nòu “esquiar”, per Dieu se n’en val!

“Far vela” dona l’eidea decò en maniera figuràa de aquò que la se entend e dona lo sens de una pintura imaginaria facha sus la nèu, sòna a la ment gestes que sòns bèn autres da lo mai aisit “esquiar”.

“Far vela” es impagable, lhi a de poesia dins aquesti duei mots, mentre “esquiar” es forestier, postis e prosaic.

Un compte es sortir de casa a la poncha de lo jorn en disend “vau far vela”, sensa butar la “a”, autre en disend “vau a esquiar” que la preposicion “a” vòl.

 

Mariano Allocco

 


 

Nacion, que es aquò?

 

Per lhi Romans “nationes” eron las popolaciuns barbaras, lor se sònavon “civitas” o “populus” e dins la bìblia “populus” es lo pople elegit, “nationes” son lhi pagans.

Per lhi Romans e per la Guieisa la paraula “Nacions” son lhi autres, lhi estrangièrs, dedins l’Emperi roman jamai la s’es agut una eidea de identitat nacionala, l’Emperi es una organizacion sovra-nacionala.

Fin a lo XIIX siecle per “Nacion” la se entend una gent abo comuna provenença geografica e eigal lengatge, maq après aquel mot marca una comunitat politica que se reconéiss dins meteises costums, lenga e coltura.

Walter Bagehot de la Nacionn escrivia “saubem aquò que l’es tan que nos lo chamon ren, aprés trebulem a spiegar-la abo gaire de paraulas”.

La Nacion es una comunitat pensaa e volgua da aquilhi que per de questiuns colturalas, politicas o econòmicas, se fan charge de empausar una idèa de «nacionalisme ». Lo temps bòn per lo triomfe de l’idèa de Nacion fuguet entre las duas guerras mondialas, aquela paraula vèn da lòng temps arrèire, lo “nacionalisme”, no pas, es lo nòu arrubat de lo XIX siecle. Lo Nacionalisme es filh de l’illuminisme e de la nòva borgesia, es nascut e a fach lo siu chamin abo l’evoluciun de lo capitalisme, de la democracia e de la economia fin a la globalisaciun de lhi nostri temps. Lo nacionalisme a agut la sua bòna part dedins la demarcha de la modernisaciun, mas es efièch e ren partença, es usina e pas obiectiu, nàiss e companha dins lo temps l’industrialisacion, l’urbanisacion e lo govern de la massa e de lo poder (per coma la entènd Elias Canetti). De lo nacionalisme e de tot aquò que lhi ven dreire, n’avia pas da manca la societat agricola drant de lo XVIII siecle. Per la nacion occitana lo “nacionalisme” a volgut dire decò un gaire onorable collaboracionisme abo la republica de Vichy e après aven agut, decò dins las valadas, de moviments de ben autras ideologias. Tot aquò es prèst que acabat, mas nos a laissat coma marca una estela, per ieu postissa, sus la vielha bandiera de lhi Contes de Sant Gilles. Eura que lo tot vai cambiand e dins l’Europa la globalisacion nos obliga a arveire aquò que fin a eura an volgut dire Nacion e nacionalisme chalrè pensar coma trobar un “ESPACI” per aquò que entendem per Nacion d’OC. Aurem maniera de n’en parlar !

 

Mariano Allocco

 

23 febbraio 2017

 


 

Talvera

 

“Alavetz filhet, per se repausar lhi a la tàlvera, ara lhi sies encara ren arribat!”

Aquò me dision lhi grands quora da pichòt, fatigat, voliu pausar-me e me fermar un pauc, ma lo travalh era pas encara acabat.

Ma que vòl dire “Tàlvera” (o “Talvéra” que se die d’autres cants)? Es una paraula vielha, qual es lo siu sens? Bèn gaire lo san, s’es perdua perque serv pus ara, es una d’aquelas derrabàas da la modernitat.

Les paraulas de una lenga son estruments e coma totas les aisinas quora servon pus se pauson e per lo mai se perdon per la via.

“Tàlvera” es una de aquestas, ma a stòria longa e manten lo meteis significat da las Alps a lhi Pirenèus.

Venen a nos! Dins lhi tòpònims la se tròba lo nom « garach » e garach e talvera son liàas.

Per “garach” la se entend un champ que pòl esser laurat abo lo bestiam estachat al jos, se en cobia, o a la colana se un solet, saumas, ases, muls o vachas que sie.

Lhi « garaches » son per lo mai de sits pianenc, abo i champs marcats da lhi “limes”, lo “lim” es la riba que lhi parteja orizontalment per gagnar la penta.

Per lhi laurar e parelhar per esser semenats, veniun lo premier bòt “garachats” abo l’araire tirat da una o duas bestias, apres eron “binat” en maniera perpendicolara a lhi premiers passatges.

Era un travalh dobi, de fatiga, ma sempre mielh que lhi sapar a man abo lo magau.

Ma per chasque champ lhi avia una part onte sa fasia virar lo bestiam e que istava da laurar, aquò es la tàlvera.

A travalh fenit, arriband sus la tàlvera auriu polgut aver la libertat far una pausa, perquè la libertat es sus la tàlvera!

 

 


 

 "Europa, dos drapeus meteisa fònt"

 

Chasque estructura de poder, religion e civilisacion, se dona de simbols que remarcon l’identitat comuna, normal donc que tanben l’Europa se sie donàa una simbologia, començand aquò prim da la bandièra.

 

Lo concos per la trial lo ganhet dins lo 1950 Arsène Heits: dotze estelas bianchas (ara son dauràas) dins un cercle sus un fons biòi, lhi colors agradaron a lo president de la comission jutjanta, Paul M. G. Levy, que lhi veia benlèu un apèl a la bandiera biancha e biòia de lo da gaire fondat Estat de Israèl.

 

Lo numre dotze, apres, bastia un pònt entre las doas cresenças, cristiana e judaica, aqueste numre paréiss mai de bòts dins la Biblia e dins lo Nòu Testament, dotze son lhi filhs de Giacobbe e las tribus de Israèl, dotze lhi apòstols de Jèsus, dotze las pòrtas de la Jerusalèm Celeste e dotze las chapèlas dins San Joan, la vielha catedrala de Roma.

 

Arsène Heits, coma de milenas de catòlics, avia al còl la “Medalha Miracolosa » facha après l’aparèisson de la Madòna a Catherine Labouré dins lo 1830, fuguet la Madòna meteisa que lhi diguet de rapresentar sus la medalha una corona de dotze estelas pausàa sus la tèsta de la frema de l’Apocalipsi.

 

La provenença de las dotze estelas de la bandiera son ligàas a devocion de le Vierge Maria e a l’Apocalipsi, degunas relacions abo lo numbre de las estelas, ren que veire abo la bandiera de lhi Estats Units d’America, sus aquela un apèl secular a lo mumbre de lhi Estats Confederats, aicì no pas lhi a una clara mencion a la religion cristiana.

 

L’Europa es filha de las civilisacions que se son trempàas dins la Mar Mediterranea e sus lo siu simbol, la bandiera, d’aquò lhi a una marca.

 

 

Aquela d’Oc es una de aquestas civilizacions, ma a pas laissat de marcas dins la estructura de poder, que es de derivacion romana, ma la sua piada es bèn presenta sus lo plan de lhi sentiments, perqué l’amor, per coma lo se entend ara, nos arriba da ela, da las còrts nòbles de lo Midì, la zòna de lo vielh reialme Visigòt, las terras de lenga d’OC, onte bandeja una bandiera semblanta a aquela europea, aquela de lhi Comptes de Saint Gilles.

 

Un drapeu que paréiss gaire apres l’an mila e fai decò el riferiment a l’Apocalipsi, ma ren a la frema abo una corona de dotze estelas, puslèu a las dotze pòrtas de la Jerusalèm Celeste, simbologia sempre liàa a la fé cristiana.

 

Sus el i quatre axes de la crotz ganhon, dividend-se a la cima, dotze cercles dispausats en riond en manièra perfèctament aponibila a las estelas de la bandiera europea.

 

Aquilhi dotze cercls simbolizon las dotze pòrtas de la Jerusalèm Celeste (« e las dotze pòrtas son dotze pèrlas ; cada pòrta es formàa da una pèrla soleta ») del temps que la crotz dins els rapresenta las duas vias que partejon en maniera ortogonala aquela ciutat.

 

La simbologia de lo “dotze” sus la bandiera de lo Comtes de Saint Gilles de Tolosa es referibila a la meteisa fònt biblica onte fan riferiment las dotze estelas de l’Europa, a l’Apocalipse, en bòna fin aquestas duas bandieras son un pònt entre ebraisme e cristianisme, entre Vielh e Nòu Testament.

 

Tanben lo “mot” de l’Europa “ensem dins la diversitat » cauça a mesura a la civilisacion Occitana de lo X – XII secle, un pònt ideal jònh duei monds que, apres de secles, an de semblanças francament paragonabilas.

 

Aquestas duas bandieras son un pònt entre un passat abò de confinas que van desaparèissend e un avenir que es tot da pensar.

 

Mariano Allocco

 

28 genièr 2017